3ª FESTA COUNTRY TARADELL
Dissabte dia 11 de Juliol
Avui hem fet la 3ª Festa Country a Taradell. Country a la Fresca diu el tríptic de l’ajuntament..
Tot just hem acabat els preparatius, una mica d’ambientació a l’escenari, equip de música, col·locar taules etc.. han anat apareguen els primers “countreros”, en grups, parelles o sols. Fins a 88 amics per sopar tots junts: Osona, La Colònia Güell, Moià, Artés, Manresa, Igualada, Barcelona, fins i tot 15 amics de Mondragón (França) que ens ha volgut acompanyar. (Si em deixo algú perdó).
Fa bona nit, sobre tot per sopar fresquets, desprès, per ballar, ja veurem sempre fa calor quan balles.
A les 10 del vespre comencem amb la música, com hi ha gent del poble ho fem amb un Electric Slide, que tothom sap.
Van passant els ball, van passant les hores, quan portem la meitat fem un sorteig, unes petites paneres amb regals de part nostre i de Can Tarradelles, una li ha tocat a la Marie, una de les amigues franceses, l’altre a l’Eva i al “Pizzirico”, mira que be!!!.
Ah! També hem ensenyat un ball, senzill però força divertit, no hi ha gaires que es ballin agafats de quatre en quatre.
Ja portàvem més de la meitat dels balls i alguns ja no podíem més, el terra de Can Costa no està pensat per a ballaruques i les cames ho noten, (i alguns ja no tenim 20 anys), però posem el Mr Policeman i surten forces de algun lloc.
A quarts de tres comencem a acomiadar-nos, intentem no deixar-nos a ningú però no sé si ho aconseguim, són molts i nosaltres poquets.
Des d’aquí petons a tots, sobre tot a aquells als que no els hi vam poder donar en persona, i gràcies, moltes gràcies per venir.
Fins aviat!!
Els vostres amics de Taradell
________________________________________
Crònica de la sortida a ballar country a taradell..
Dissabte 12 de juliol de 2008
Primer va ser com una remor llunyana, un “bum” petit, discret. I com totes les coses que naixen i creixen, la remor es va anar fent gran i es va anar apoderant del cel, “barrabum” i “barrabum, bum” i barrabum, barrabum, bum, bum, patabum!” i el de dalt anava a baix.
Eren a la vora les set de la tarda. Jo que ja estava disfressat de pageset americà em mirava el cel ben preocupat i pensava “sant bàrbara gloriosa, deslliura’ns de llamps i trons, i et prometo que si així ho fas, tots plegats serem més bons” però santa bàrbara, que ja em coneix d’altres promeses incomplertes (encara me’n recordo d’aquell dia que havíem d’anar a buscar bolets i li vaig prometre un ciri i després, ja se sab, que tots tenim feina, no?), doncs “barrabuuum, bum, bum, patapuuum!!!”. Ai mareta! Que a quarts de nou havíem de ser a la plana de vic i allò anava a més. “vols dir que no ho suspendran?”, però el ciscu que no confia tant amb déu com jo però confia més que jo en els homes, em va dir que no patís, que allà hi plou més que aquí i segur que tenen una alternativa pel cas de pluja. I cap a taradell hi falta gent.
Quan sortíem de la colònia començava a ploure, poc, però era pluja. I conforme anàvem avançant cada cop plovia més. Quan passàvem la garriga ja semblava aquell diluvi del noé, i quan estàvem als engorjats del figueró em va fer la impressió que ens envestia un tsunami, una gran ona que baixava tot seguint el curs del congost. No véiem res sinó el netejaparabrisa fent que no a sobre el vidre. Sort del gps i de la perícia i obstinació del conductor, i sort que tots els altres cotxes s’havien apartat a la cuneta de l’autovia i ens deixaven el llit del riu per a nosaltres sols. I contra tot pronòstic vam arribat a taradell. Encara plovia, però ara només feia la pluja necessària per a no poder ballar al carrer.
Tal com havia vaticinat el meu company teníem tot un pavelló esportiu endreçat i preparat per la nit del country. Vam ser els primers d’arribar, i mentre esperàvem que anessin arribant tots els que havien fet la reserva pel sopar, ens van indicar una exposició que ens havien preparat, juntament amb els de la caixa, sobre les olors, l’art de la destilació i la perfumeria, i amb unes caixes per a flairar tots les olors d’aquest món, desde l’espígol a la ruda, desde l’olor d’esglèsia a l’olor d’escola, passant per farigoles, mentes, romanís i les exòtiques nous moscades, i claus, i coriandres i tot allò que et puguis imaginar. Al final, amb el nas inflat com una patata i vermell com un rave, tots anàvem retornant a la sala menjador. Semblàvem el tortell poltrona amb barret americà. Vam sopar bé. Bé, normalment jo sempre menjo bé (és la memòria arrelada de l’antiga misèria), però vaig veure que tothom havia fet el plat net i això ja és un indicatiu més objectiu. Teníem mandonguilles amb sípia i petxines, i una amanida russa, i pa. I gelat. I una coca boníssima que ens van deixar repetir. I beguda. I seguia plovent.
A les deu vam canviar de sala i en una àmplia sala de teatre, més gran que la de la colònia, ens vam anar situant. Com aquell qui no vol ja ens anàvem situant en línees. A la llista de ball hi havia seixanta-un balls, dels quals n`hi havia sis que no coneixíem. Bon promig. Però el primer de tots, que era un dels que no coneixíem, va resultar que era senzill i ja el vam ballar. El quart va resultar que el coneixíem per un altre nom, i un dels que estava cap al final també. Ho sigui que només tres no els vam ballar, un del pep sala que es diu ironies, un que es diu pot of gold i el radio romp.
Ens van ensenyar dos balls, un de parelles que el va ensenyar una professora i coreògrafa d’igualada, i el sugar & pai que el va ensenyar el carles i que era molt marxós i ens va agradar molt. Eren les dotze de la nit i només anàvem pel ball número deu, ostres, ostres, a aquest pas no podríem pas acabar en una nit i necessitaríem quedar-nos tot el diumenge a taradell per a seguir ballant la pròxima nit. Ostres, ostres. I llavors van fer el sorteig. Vaig estar content perquè no em va tocar res i no vaig haver de pujar a l’escenari a dir unes paraules.
A partir de llavors el ritme es va accelerar. A la una ja anàvem pel ball vint-i-cinc, a les dues pel quaranta-quatre. I llavors vam decidir marxar per vàries qüestions. La primera i potser la principal, perquè estàvem cansats. La segona, perquè teníem son. La tercera, perquè vèiem que dissimuladament la gent anava marxant i ens temíem que si ens quedàvem els últims ens farien escombrar les grandioses sales. La quarta, que havia deixat de ploure i s’havia d’aprofitar. Ens vam acomiadar de l’amable gent de taradell, els vam felicitar per l’organització i vam quedar en reveure’ns algun dia, sigui a la colònia o sigui altre cop a taradell. Els vam aconsellar que miressin si hi havia alguna previssió de pluja per algun altre dia i que ho aprofitessin per a organitzar una altre trobada. Vam deixar ballant els nostres companys i vam sortir a l’agradable fresca de la nit. Lluïen els estels.
Quan desféiem el camí, els fars del cotxe il•luminaven filagarses de boira que suraven al damunt la carretera, talment com si bullís una negra caldera en un xup xup tenebrós. Freixes i acàcies a cada costat de la carretera fins que vam ser de nou a l’autovia que es despenja fins al vallès. Malgrat la negra nit es retallaven les muntanyes amb les blanques nuvolades arrapades a les esquenes, com si s’haguessin tapat amb flassades i llençols. Tot feia imaginar una matinada de diumenge fresca i lluminosa.
A les tres de la matinada m’arrosegava cap al llit gastant les darreres calories d’energia que m’havia reservat. Ja estirat de panxa enlaire, qualsevol observador extreterrestre pensaria que estava mirant al sostre, però no. Amb els ulls tancats estava mirant i repassant la sala de ball de taradell, estava ballant juntament amb dues-centes persones més el “reina de corasones” i la música cantava “beibíiiii”. Com m’agrada el queen of hearts quan diu “beibíiii” i tots fem aquell bàsic rítmic cap a la dreta i després ve el hold. Si aquells de les banderes espanyoles algun dia tornessin a guanyar la guerra i em tinguessin al paredó a punt d’afusellar-me i em diguessin “cual és tu última volutad?”, els diria “deixeu-me ballar el queen of hearts, encara que només sigui aquell trosset que diu “beibíiii”
Amics i amigues del country. Gaudiu del sol i de la lluna d’aquest estiu que tots just comença i que ja se’ns està acabant. I que santa bàrbara us doni un dissabte o un diumenge, i un lloc a la filera, i un ball de trenta-dos passos (o quaranta-vuit si ja heu sopat), i un somriure fi. I que penseu amb mí.
Beibíiiii……….
Una abraçada.
Aleix.
